domingo, 1 de junio de 2008

Visita d'en Josep Lluis de Gabriel

Ara fa un bon temps, vem rebre la visita del director de Bitlonia.com, en Josep Lluis de Gabriel. El motiu de la seva visita era fer una xerrada sobre el mon del marketing a la web o, vist el panorama en el que ens movem actualment, Marketing 2.0.

Tal com ens va mostrar, ficant-nos en situació, actualment les inversions de publicitat en mitjans tradicionals estan a la baixa. Segons estudis que el propi Josep va realitzar, gairebé ningú mira publicitat a la televisió, i aprofiten les pauses de publicitat per a fer altres coses, o cambiar de canal.
Tampoc ajuda la massificació de mitjans, que alhora provoca una diversificació d'audiències, que fan que els mitjans tradicionals ja no conglomerin tot el gruix del públic, i l'hagin de compartir amb els nous mitjans emergents entre els quals destaca, no cal ni dir-ho, internet.

Amb aquest panorama en mà, no és extrany que l'únic mitjà que ha experienciat un increment en inversió publicitària sigui, precisament, internet.

Aquest mitjà, però, està en contínua evolució, i això fa que canvii la manera de fer publicitat ja dins de la web, servint-se avui en dia de les xarxes socials, serveis com youtube, la interacció amb els usuaris. . .

L'exemple que ens va posar de la seva campanya per al centre comercial Gran Via 2, campanya pràcticament gratuïta, feta a partir del concepte del marketing buzz, és realment gràfic. En aquesta campanya, que era senzillament una plana temporal on, per no posar el clàssic "en construcció", van idear un senzill concurs on cada internauta podia enviar un video amb el que seria, per ells, la manera ideal de publicitar el centre comercial. El boca a boca va fer la resta.

Xerrada amena i interessant, on es van posar en dubte marques clàssiques que viuen del seu nom però no avancen i no s'adapten als nous mitjans i les seves possibilitats, ens ha quedat clar que el dia que muntem una empresa haurem de fer servir internet per publicitar-nos. Clar que aleshores segurament parlem de web 3.0 i webs semàntiques, i tot això quedarà ja molt lluny.

Visita a la redacció del Capgròs

Ja fa bastant temps, els alumnes del grup C de pràctiques vem fer una visita guiada a la redacció del diari mataroní "Capgròs". 

Aquesta publicació setmanal gratuïta té les seves instal.lacions situades al carrer Sant Benet de Mataró. Allà ens va rebre en Francesc Castanyer, ex director del diari, qui va fer alhora les funcions de guia de la nostra visita.

Se'ns va mostrar amb detall la redacció, on es maqueten les notícies i, també, la publicitat. I es que els anuncis són, malhauradament pels lectors, una gran part d'aquesta publicació; aquests anuncis són de tipus local, com ara comerços de la ciutat, o companyies del mon immobiliari.
Continuant amb la visita, en una sala amb un projector se'ns va seguir explicant el funcionament del Capgròs, així com la seva evolució i perspectives de futur.

En aquesta xerrada, en la que va participar també la directora de redacció Judit Vives, vem comprobar com la publicació ha passat de ser un compendi d'anuncis i poca cosa més, a una publicació seriosa, d'utilitat periodística però també social.

Per altra banda, però, està clar que una de les grans apostes de l'equip és la pàgina www.capgros.com. 

La immediatesa del format digital fa que el flux d'informació sigui constant i imparable, alterant totalment l'estructura redaccional per adaptar-la a aquest nou servei que ofereixen; i es que, notícies que passin dilluns, dimarts, o inclús dimecres, al cap de setmana, que és quan es publica el diari, ja ha quedat desfassat.

Aquesta informació immediata i de fàcil accès provoca que la redacció hagi de ser contrastada i seriosa, no caient en la notícia morbosa, però sabent mantenir l'atenció del lector.
Aquesta publicació electrònica té, també, un contador de visites de cada secció, eïna que desprès servirà per distribuïr la publicitat no nomès pel lloc web, sinò de cara al setmanari escrit.


miércoles, 2 de abril de 2008

Webs d'Ajuntaments

Divendres passat vem rebre la visita a classe d'Antoni Cebrian, creador entre d'altres de la web de l'Ajuntament de Mataró, i que ens va fer, primer de tot, un resum de la seva preparació i trajectòria professional (mostrant-nos el seu primer treball que ell mateix va calificar de molt pobre), i desprès va passar a comentar les característiques de la seva pròpia web de Mataró, així com altres, tot i que de passada. . .

La nostra feïna prèvia a aquesta xerrada era analitzar les webs dels ajuntaments de Barcelona, Lleida, Mataró, Zaragoza, Bilbao i Madrid.

En el meu cas, em centraré en la web de la ciutat de Barcelona:

Per començar, ens trobem amb una primera plana totalment abarrotada d'informació, estructurada de forma una mica caòtica i que, en general, no facilitza gens la seva navegació.
Les opcions per canviar d'idiomes (castellà i anglès, a part del català, per defecte) no estan a la vista.
La secció de turisme, tot i que no molt atractiva visualment, està ben estructurada i pot servir de guia per algú que no conegui la ciutat i vulgui saber quins llocs ha de visitar i també una guia de restaurants i hotels, així com informació sobre els transports.

Per a la ciudadania, els tràmits estan a la vista, a la primera plana. . .tot i que costa trobar el recuadre, almenys jo a primera vista NO l'he vist.

Com a resum, doncs, podem dir que aquesta web està mal estructurada en el sentit que satura d'informació a l'usuari, els continguts no resalten i es confonen uns enmig dels altres, etc. . .
Com a punt positiu, però, cal dir que no has de fer grans recorreguts per arribar al teu objectiu: normalment amb un o dos clics has arribat al teu destí.

Així doncs, és útil una web d'un Ajuntament? com a guia de la ciutat per algú de fora, si; inclús per algú de la pròpia ciutat que no la conegui al 100% (és lo més normal en una ciutat tan gran com Barcelona). Això no vol dir que no hagin de millorar; almenys, en aquest cas, crec que l'hi fa molta falta.

miércoles, 26 de marzo de 2008

We Media: Periodisme Participatiu



Amb unes eïnes d'edició Web cada cop més accessibles, els clients ja no nomès miren, sinó que també participen. Participen en la ingesta de notícies, en la seva propagació, en l'intercanvi d'informacions. . .

"We, Media" (Nosotros, el medio), llibre escrit per Shayne Bowman i Chris Willis, ens explica aquesta direcció que està prenent el periodisme a la xarxa. Ja ho vem veure quan parlàvem de la web 2.0: la blogosfera, els wikis, els peer to peer. . .la xarxa fa temps que tendeix a la interacció entre els usuaris, a l'activitat més que no pas la passivitat.

Òbviament, el periodisme no podia ser menys.

Ara, l'ordre ha canviat: les notícies ens arriben sense haber sigut prèviament revisades o contrastades, sense filtrar. Després acabaran sent ajusticiades, pel propi medi, es clar, que és del que tracta tot això. Compte: infoxicació a la vista. . .

Avui en dia, ja a ningú sorpren la inmensa proliferació de blogs, la quantitat molt més que massiva de videos que hi han penjats a youtube de la més diversa temàtica; l'audiència decideix que penjar, l'audiència decideix que val i que no val.

El periodisme seguirà segurament el mateix camí? Personalment, no ho sé; jo si vull estar informat no visitó cap blog d'algú que es faci passar per periodista, o, encara que ho sigui, no el conegui de res segueixo; preferint les webs d'informació de medis fiables (el pais, el periodico. . .)

domingo, 16 de marzo de 2008

Política + internet: Adaptant-se als nous temps

Aquesta campanya política que acabem de passar i que, sortosament, no haurem de tornar a aguantar fins d'aquí 4 anys, ha estat molt crispada, hi ha hagut una gran "mediatització", en especial degut als dos debats electorals vistos per televisió en que es van enfrentar els dos principals líders polítics. Hi ha hagut la típica presència en els mitjans de tota la vida: ràdio, televisió, premsa escrita, cartells als carrers. . .
No obstant, també s'ha començat a explorar un camí que segurament serà el futur de les campanyes electorals: la publicació a internet.
Els principals partits compten avui en dia amb una web pròpia amb la que teòricament, donar-se a conèixer, donar a conèixer les seves idees, les seves propostes, els seus candidats. . .
Però, a més a més, tots els partits han decidit anar un pas més enllà i crear llocs web específics dedicats a la campanya electoral.

Així, els socialistes tenen, a part de la seva plana principal, una pàgina específica de la candidata a les eleccions Carme Chacón.

Aquestes planes web es serveixen també de serveis de la web 2.0 com ara el Facebook o la blogosfera. En la web del partit popular català podem veure clarament com diferencien la secció de Web 2.0, i com aquesta contè els blogs, flickr, facebook i canal de youtube.
A part de contar amb canals de youtube propis, algunes pàgines tenen canal de televisió propi, aprofitant així les opcions que els multimèdia ens ofereixen.

Sens dubte, és tracta d'una manera d'apropar-se més a la població, per mi no té massa sentit donat que aquestes pàgines nomès són visitades pels fidels a cada partit, les xarxes socials és nodreixen del propi electorat de cada bàndol, per tan, la funció informativa per part de la seva eficàcia.
Curiós resulta també com partits que han apostat molt per les noves opcions que ens dona la xarxa s'han dona't la gran "hostia" a les eleccions, com el senyor Gaspar LLamazares, que inclús va crear un personatge a la seva imatge a Second Life, des d'on va realitzar mítings on-line i contestava preguntes a tothom qui l'hi poguès interessar. Així doncs, podem afirmar que apostar clarament per les noves possibilitats que ens dona internet tampoc ha sol.lucionat la vida als polítics, sinó que, com a màxim, pot reforçar-los.

jueves, 13 de marzo de 2008

Que grande es el (kung fu) cine!

Avui: El pa que s'hi dona a can Jackie (Part 1)



Benvinguts a la nova secció d'aquest blog on tinc previst recrear-me en aquest gènere cinematogràfic tan menyspreat per la crítica, considerat de baixa qualitat (almenys fins l'arribada dels relats èpics multimillonaris com la casa de las dagas voladoras), i del que, en general, se'n té molt poca idea.

Sense anar més lluny, ja hi han hagut dos persones de la classe (ehemm eloi ehemm castro. . .) que han enterrat prematurament a Jackie Chan (un d'ells de fet ha preguntat si "Bruce Lee i Jackie Chan eren la mateixa persona").


Per això, aquesta primera entrega nomès podia nar dedicada al gran Jackie Chan; per algunes crítiques desmesurades d'algunes revistes de cine on es deixava de volta i mitja al geni de Hong Kong, titllant-lo de "pallasso (amb tots els respectes cap als pallassos)", o fent reflexions com ara "perque la gent segueix volent considerar Jackie Chan un mestre de l'acció quan clarament no ho és?"; pel descrèdit en el que ha entrat degut a la seva edat (53 anyets. . .) i la descendent calitat de les seves pel.lícules. Per això hem veig amb la obligació avui de tornar la glòria a aquest mestre de mestres del cinema d'acció, aquest pioner en mesclar l'acció més salvatge i el kung fu més virtuós amb stunts que l'hi han estat a punt de costar la vida en més d'una ocasió i, com no, amb la comèdia més slapstick heredera del seu admirat Buster Keaton.


Tot i començar a despuntar com a promesa a finals dels 70, jo crec que és durant la decada dels 80 on l'estil més purament Jackie Chan es desplega, amb films insuperables com Project A, Police Story o Wheels on Meals.

Acció desmadrada, lluites meticul.losament coreografiades, un increïble ritme i uns tocs d'humor molt encertat van marcar l'estil d'aquest temerari actor, director i productor entre altres coses, i per deixar constància del seu enorme talent, un parell de pinzellades via el gran deu Youtube:


la primera, una curta però intensíssima lluïta en un park infantil de la pel.lícula Police Story 2. El ritme vertiginós, les caigudes dels especialistes i del propi Jackie que fan mal nomès veure-les i la excel.lent coreografia i encara millor execució fan d'aquesta peça una de les millors, almenys en la meva humil opinió:



i la segona, treta de la pel.lícula Project A II, una proba del seu timing còmic perfectament mesclat amb escenes d'acció igualment complexes.

miércoles, 5 de marzo de 2008

Millor lluita de la historia??

Humm. . .no ho sé. Però si es una de les més ingenioses.
Algún dia em dedicaré a penjar fraces celebres de Bruce Lee perque aprecieu millor la seva filosofia, que ja us adelanto, va BASTANT més enllà del sobadíssim "Be Water My Friend. . ." Temps al temps. . .





The Art of Fighting Without Fighting. . .

domingo, 2 de marzo de 2008

la web 2.0

RESUM TEÒRIC:

Originalment, el concepte de la web 1.0 era el de una pàgina estàtica en HTML que no eren actualitzades amb freqüència.
El concepte de la web 2.0, no obstant, és diferent: l'ús de la web ha d'estar orientat a l'interacció i a la creació de reds socials.

La web 2.0, terme que va ser ideat per Dale Dougherty de O'Reilly Media, fa referència doncs a una sèrie d'aplicacions i pàgines d'internet que utilitzen la intel.ligència col.lectiva per proporcionar serveis interactius en xarxa donant a l'usuari control sobre les seves dades.


L'infraestructura de la web 2.0 es complexa i en continua evolució, però compta amb els serveis com: software de servidor, sindicació de continguts, protocols de missatges, navegadors basats en estàndarsi vàries aplicacions per a clients.




OPINIÓ PERSONAL: "Tots tenim un webmaster dins nostre"

I es que aquesta és una de les conclusions que he tret de l'interessant debat que vem tenir a l'última classe de Publicació Electrónica (si, aquí he sigut sincer, encara que sembli mentida;em va semblar un debat prou interessant. . .).
Òbviament, com a persona simple de ment que soc, no m'importa tant (o mes aviat, no m'importa gens) si és fan servir noves tecnologies, nous softwares, nous el que sigui. . .sinó que m'interessala situació actual en sí, amb les seves anécdotes, dades curioses, etc. . .

I es que abans veïes una web i et quedaves al.lucinat, com pensant, complicat que deu ser fer i mantenir una web, no? Ara mateix, inclús un mindundi com jo pot tenir un blog, on em donen fet el disseny, una plantilla per seguir que no té pèrdua, possibilitat d'afegir vídeos, o fotos, o àudio. . .

Això crea una situació en que manen els continguts, i el creador dels continguts. Gent influent amb blocs influents tenen molt de terreny guanyat als que acabin d'arribar, i més si aquests tenen poc que oferir.

Però més enllà d'això, de la nova "tirania dels continguts", jo crec que ara també poden sobresortir els bons dissenyadors-web, que puguin fer maquetacions molt superiors a les que algú sense cap coneixement de CSS ni HTML poden fer.
I es que la forma segueix sent el primer que ens crida, i encara que algú pugui dir el contrari, un bon disseny agrada a tothom i et cridara més l'atenció que un altre blog de disseny gens innovador i que depen en exclusiva del seu contingut.

Per tan, podríem dir que crear una web podria ser un procés més farragós, més llarg, que requereix repartir esforços entre l'aspecte visual i el contingut que tu l'hi vulguis donar, però possiblement el resultat quedi millor (en cas de que el dissenyador sàpiga el que es fa. . .).

A part de tot això, sens dubte blogger o worldpress ofereixen un servei molt atractiu i novedós; una bona eïna per a tots aquells que vulguin expressar qualsevol cosa de manera senzilla. Així, tothom pot treure el periodista frustrat que té a dins, o explicar les seves angusties vitals, o dir-li a la llenifer que "ereh lo mah mehó, churri, t kiero 1 mnton!". De tot hi ha a les vinyes del senyor. . .


Apa, fins la próxima!

miércoles, 27 de febrero de 2008

Odio la tecnologia (i l'editatge. . .)

I la tecnologia m'odia. És un fet, es una rel.lació condemnada a acabar malament. Em puc servir de la tecnologia en quant a oci es refereix, i inclús així estic sempre atrassat (que aixequi la mà qui encara estigui anclat en la Dreamcast o mòbils que només, i això vol dir NOMÉS envien/reben trucades/sms); però quan entrem al terreny de TREBALLAR amb eïnes "modernes". . .Adéu.

I es que barallar-se 2 hores amb el 3Dstudiomax per intentar cuadrar una semi-esfera damunt d'una altra. . .i no aconseguir-ho! Es una de les experiències frustrants de la vida que et fan plantejar el teu grau d'inutilitat, no només amb aquest i altres programes d'editatge (llista? ara mateix: photoshop, after effects, flash, qualsevol d'audio, dreamweaver. . . . .), sinó amb tot en general.

I es que tenir falta de talent es fotut. Jo almenys en soc conscient, que suposo que ja es molt. Però n'hi ha que no en són, de conscients, de que en realitat no tenen tan talent com es pensen. I es que avui en dia la quantitat "d'artistes" que es prodiguen per aquests mons d'internet als fotologs o flickers o el que sigui, és realment brutal. I la qüestió es. . .quants d'aquests tenen realment idea alguna de fotografia? O el gran deu Photoshop (espero que el seu creador estigui cremant a les flames de l'infern, sigui viu o mort) fa la meitat de la feïna per ells?

I els grupillos de música amb una qualitat compositiva més que dubtosa que de sobte treuen unes produccions tan fantàstiques? Es que la gent s'oblida que després hauran de demostrar el que valen en directe? O només importa fer un super-àlbum ultra produït al detall?

I arribem al punt que més em molesta: el super fast-pacing editatge hollywoodiense que tan agrada als ninyatos quinceanyeros que al.lucinen amb els talls cada 0.3 segons enmig d'una seqüència d'acció. Vull dir, si has fet una mala seqüència, es tenir molts. . .nassos amagar-la darrere un editatge carregadíssim i super-flashero perque sembli la gran canya. El pitjor de tot es que després l'Academia de Hollywood premia aixó amb un Oscar. . .(ehemm, ultimatum de bourne, ehemm. . .).

Per acabar aquesta entrada-protesta sense gaire sentit ni utilitat, us deixo una escena magistral que SI mereix un OScar a l'editatge. Conteu els talls, si us plau. . .


viernes, 15 de febrero de 2008

Els ninjas heredaran la Terra.



Aquí el blog del Mestre Lee. Espereu ninjas, zombies, kung-fu, yakuzas i tot tipus d'entreteniment trash.




Quedeu avisats, desquiciats.