We Media: Periodisme Participatiu

Amb unes eïnes d'edició Web cada cop més accessibles, els clients ja no nomès miren, sinó que també participen. Participen en la ingesta de notícies, en la seva propagació, en l'intercanvi d'informacions. . .

"We, Media" (Nosotros, el medio), llibre escrit per Shayne Bowman i Chris Willis, ens explica aquesta direcció que està prenent el periodisme a la xarxa. Ja ho vem veure quan parlàvem de la web 2.0: la blogosfera, els wikis, els peer to peer. . .la xarxa fa temps que tendeix a la interacció entre els usuaris, a l'activitat més que no pas la passivitat.

Òbviament, el periodisme no podia ser menys.

Ara, l'ordre ha canviat: les notícies ens arriben sense haber sigut prèviament revisades o contrastades, sense filtrar. Després acabaran sent ajusticiades, pel propi medi, es clar, que és del que tracta tot això. Compte: infoxicació a la vista. . .

Avui en dia, ja a ningú sorpren la inmensa proliferació de blogs, la quantitat molt més que massiva de videos que hi han penjats a youtube de la més diversa temàtica; l'audiència decideix que penjar, l'audiència decideix que val i que no val.

El periodisme seguirà segurament el mateix camí? Personalment, no ho sé; jo si vull estar informat no visitó cap blog d'algú que es faci passar per periodista, o, encara que ho sigui, no el conegui de res segueixo; preferint les webs d'informació de medis fiables (el pais, el periodico. . .)

Política + internet: Adaptant-se als nous temps

Aquesta campanya política que acabem de passar i que, sortosament, no haurem de tornar a aguantar fins d'aquí 4 anys, ha estat molt crispada, hi ha hagut una gran "mediatització", en especial degut als dos debats electorals vistos per televisió en que es van enfrentar els dos principals líders polítics. Hi ha hagut la típica presència en els mitjans de tota la vida: ràdio, televisió, premsa escrita, cartells als carrers. . .
No obstant, també s'ha començat a explorar un camí que segurament serà el futur de les campanyes electorals: la publicació a internet.
Els principals partits compten avui en dia amb una web pròpia amb la que teòricament, donar-se a conèixer, donar a conèixer les seves idees, les seves propostes, els seus candidats. . .
Però, a més a més, tots els partits han decidit anar un pas més enllà i crear llocs web específics dedicats a la campanya electoral.

Així, els socialistes tenen, a part de la seva plana principal, una pàgina específica de la candidata a les eleccions Carme Chacón.

Aquestes planes web es serveixen també de serveis de la web 2.0 com ara el Facebook o la blogosfera. En la web del partit popular català podem veure clarament com diferencien la secció de Web 2.0, i com aquesta contè els blogs, flickr, facebook i canal de youtube.
A part de contar amb canals de youtube propis, algunes pàgines tenen canal de televisió propi, aprofitant així les opcions que els multimèdia ens ofereixen.

Sens dubte, és tracta d'una manera d'apropar-se més a la població, per mi no té massa sentit donat que aquestes pàgines nomès són visitades pels fidels a cada partit, les xarxes socials és nodreixen del propi electorat de cada bàndol, per tan, la funció informativa per part de la seva eficàcia.
Curiós resulta també com partits que han apostat molt per les noves opcions que ens dona la xarxa s'han dona't la gran "hostia" a les eleccions, com el senyor Gaspar LLamazares, que inclús va crear un personatge a la seva imatge a Second Life, des d'on va realitzar mítings on-line i contestava preguntes a tothom qui l'hi poguès interessar. Així doncs, podem afirmar que apostar clarament per les noves possibilitats que ens dona internet tampoc ha sol.lucionat la vida als polítics, sinó que, com a màxim, pot reforçar-los.

Que grande es el (kung fu) cine!

Avui: El pa que s'hi dona a can Jackie (Part 1)



Benvinguts a la nova secció d'aquest blog on tinc previst recrear-me en aquest gènere cinematogràfic tan menyspreat per la crítica, considerat de baixa qualitat (almenys fins l'arribada dels relats èpics multimillonaris com la casa de las dagas voladoras), i del que, en general, se'n té molt poca idea.

Sense anar més lluny, ja hi han hagut dos persones de la classe (ehemm eloi ehemm castro. . .) que han enterrat prematurament a Jackie Chan (un d'ells de fet ha preguntat si "Bruce Lee i Jackie Chan eren la mateixa persona").


Per això, aquesta primera entrega nomès podia nar dedicada al gran Jackie Chan; per algunes crítiques desmesurades d'algunes revistes de cine on es deixava de volta i mitja al geni de Hong Kong, titllant-lo de "pallasso (amb tots els respectes cap als pallassos)", o fent reflexions com ara "perque la gent segueix volent considerar Jackie Chan un mestre de l'acció quan clarament no ho és?"; pel descrèdit en el que ha entrat degut a la seva edat (53 anyets. . .) i la descendent calitat de les seves pel.lícules. Per això hem veig amb la obligació avui de tornar la glòria a aquest mestre de mestres del cinema d'acció, aquest pioner en mesclar l'acció més salvatge i el kung fu més virtuós amb stunts que l'hi han estat a punt de costar la vida en més d'una ocasió i, com no, amb la comèdia més slapstick heredera del seu admirat Buster Keaton.


Tot i començar a despuntar com a promesa a finals dels 70, jo crec que és durant la decada dels 80 on l'estil més purament Jackie Chan es desplega, amb films insuperables com Project A, Police Story o Wheels on Meals.

Acció desmadrada, lluites meticul.losament coreografiades, un increïble ritme i uns tocs d'humor molt encertat van marcar l'estil d'aquest temerari actor, director i productor entre altres coses, i per deixar constància del seu enorme talent, un parell de pinzellades via el gran deu Youtube:


la primera, una curta però intensíssima lluïta en un park infantil de la pel.lícula Police Story 2. El ritme vertiginós, les caigudes dels especialistes i del propi Jackie que fan mal nomès veure-les i la excel.lent coreografia i encara millor execució fan d'aquesta peça una de les millors, almenys en la meva humil opinió:



i la segona, treta de la pel.lícula Project A II, una proba del seu timing còmic perfectament mesclat amb escenes d'acció igualment complexes.

Millor lluita de la historia??

Humm. . .no ho sé. Però si es una de les més ingenioses.
Algún dia em dedicaré a penjar fraces celebres de Bruce Lee perque aprecieu millor la seva filosofia, que ja us adelanto, va BASTANT més enllà del sobadíssim "Be Water My Friend. . ." Temps al temps. . .





The Art of Fighting Without Fighting. . .

la web 2.0

RESUM TEÒRIC:

Originalment, el concepte de la web 1.0 era el de una pàgina estàtica en HTML que no eren actualitzades amb freqüència.
El concepte de la web 2.0, no obstant, és diferent: l'ús de la web ha d'estar orientat a l'interacció i a la creació de reds socials.

La web 2.0, terme que va ser ideat per Dale Dougherty de O'Reilly Media, fa referència doncs a una sèrie d'aplicacions i pàgines d'internet que utilitzen la intel.ligència col.lectiva per proporcionar serveis interactius en xarxa donant a l'usuari control sobre les seves dades.


L'infraestructura de la web 2.0 es complexa i en continua evolució, però compta amb els serveis com: software de servidor, sindicació de continguts, protocols de missatges, navegadors basats en estàndarsi vàries aplicacions per a clients.




OPINIÓ PERSONAL: "Tots tenim un webmaster dins nostre"

I es que aquesta és una de les conclusions que he tret de l'interessant debat que vem tenir a l'última classe de Publicació Electrónica (si, aquí he sigut sincer, encara que sembli mentida;em va semblar un debat prou interessant. . .).
Òbviament, com a persona simple de ment que soc, no m'importa tant (o mes aviat, no m'importa gens) si és fan servir noves tecnologies, nous softwares, nous el que sigui. . .sinó que m'interessala situació actual en sí, amb les seves anécdotes, dades curioses, etc. . .

I es que abans veïes una web i et quedaves al.lucinat, com pensant, complicat que deu ser fer i mantenir una web, no? Ara mateix, inclús un mindundi com jo pot tenir un blog, on em donen fet el disseny, una plantilla per seguir que no té pèrdua, possibilitat d'afegir vídeos, o fotos, o àudio. . .

Això crea una situació en que manen els continguts, i el creador dels continguts. Gent influent amb blocs influents tenen molt de terreny guanyat als que acabin d'arribar, i més si aquests tenen poc que oferir.

Però més enllà d'això, de la nova "tirania dels continguts", jo crec que ara també poden sobresortir els bons dissenyadors-web, que puguin fer maquetacions molt superiors a les que algú sense cap coneixement de CSS ni HTML poden fer.
I es que la forma segueix sent el primer que ens crida, i encara que algú pugui dir el contrari, un bon disseny agrada a tothom i et cridara més l'atenció que un altre blog de disseny gens innovador i que depen en exclusiva del seu contingut.

Per tan, podríem dir que crear una web podria ser un procés més farragós, més llarg, que requereix repartir esforços entre l'aspecte visual i el contingut que tu l'hi vulguis donar, però possiblement el resultat quedi millor (en cas de que el dissenyador sàpiga el que es fa. . .).

A part de tot això, sens dubte blogger o worldpress ofereixen un servei molt atractiu i novedós; una bona eïna per a tots aquells que vulguin expressar qualsevol cosa de manera senzilla. Així, tothom pot treure el periodista frustrat que té a dins, o explicar les seves angusties vitals, o dir-li a la llenifer que "ereh lo mah mehó, churri, t kiero 1 mnton!". De tot hi ha a les vinyes del senyor. . .


Apa, fins la próxima!